TALLER: Tot el que ens envolta és música.

Va ser el primer taller que vam fer, així que potser ens sentíem una mica cohibits pel fet de no conèixer massa els monitors i guies ni l'entorn en que ens trobàvem. El subjecte principal era el so, i com una obra podia ser sonora sense importància en la part visual. Vam donar una volta per l'exposició del Macba i en vam veure concretament dues, d'obres. Una era una boca que parlava molt ràpid, recitant un monòleg de 10 minuts molt ràpid en tercera persona, però que era ella. L'altre, era una sèrie de paraules escrites a la paret i un arxiu d'àudio que es podia escoltar per uns auriculars: aquest, tractava d'un text mecanografiat per una secretaria que només escoltava el so.
Després vam fer un taller més dinàmic, en que en Ferreiro (el que ens feia el taller) ens anava gravant fent sons diversos amb una aplicació a l'iPad. La vaig trobar més divertida, tot i que la meva timidesa m'impedia participar al cent per cent.
En conclusió, vaig trobar-lo útil, sobretot al ser el primer, per a perdre una mica la vergonya i acostumar-nos al personal.

Setmana al Macba.

DILLUNS, DIMARTS I DIMECRES.

Aquests tres dies al MACBA, principalment els hem aprofitat per a anar discutint les últimes pinzellades que ens quedaven per aclarar del nostre projecte. 

El dilluns, primerament, ens vam separar en grups. Nosaltres, el B, primer vam fer un taller d'art sonor - que tot i que el monitor era una mica extravagant, el vam trobar molt interessant. Després, ens vam instal·lar a l'aula cero i vam començar a pensar com volíem representar el nostre vídeo materialment.

El dimarts, vam dedicar totes les hores al nostre projecte. Com el nostre treball en sí és un vídeo, vam voler representar el nostre treball de manera física. Per tant, vam escriure el text que la Júlia recita abans de que comenci la història, i el vam acompanyar de fotografies del vídeo. Com l'espai de dins del MACBA era petit, vam decidir sortir a fora i provar com quedaria en un altre espai. Vam trobar les tanques blanques i, al col·locar-ho, ens va agradar el resultat. Com ho havíem de treure, vam voler immortalitzar com volíem presentar-ho fent unes fotos. Després, però, vam presentar la nostra exposició dins l'aula 0.

Dimecres ens tocava exposició del MACBA. Dos guies ens han explicat una mica uns quadres, escultures i vídeos, i després ens han deixat lliures per a veure l'exposició relacionada amb la guerra russa. Com era el cumpleanys de la Júlia, li hem regalat uns cascos; esperem que li agradin!

Aquesta setmana al MACBA, a més a més de profitosa, és diferent. Esperem que demà i demà passat, puguem aprendre més i visitar més coses.

 

 

 

DIJOUS I DIVENDRES.

El dijous al matí, vam fer un taller que es tractava de "crear una obra d'art" amb una paraula que et donaven. Aleshores l'havies d'exposar, explicar els motius que t'havien portat a desenvolupar l'obra d'aquella manera i no d'una altra. Això ens va servir per a saber com sortir del pas en situacions extremes en que ens demanin coses d'última hora. 

Després, tot el grup va anar a la biblioteca del Macba, però nosaltres ens vam despistar i només vam poder arribar al final de l'explicació. Pel que vam poder veure, al costat de l'edifici principal de Macba hi ha un arxiu bibliotecari on s'hi emmagatzemen milers de llibres i d'informació i que està obert al públic.

A la tarda, vam anar al Saló de l'Ensenyament on vam poder buscar informació i orientar-nos per al nostre futur. Tot i això, vam trobar-nos amb el problema de que la majoria d'estudis artístics son privats.

Divendres vam dedicar tot el día a les exposicions. A primera hora, vam fer un taller amb cintes que va preparar el Ferreiro, una performance molt interessant. Després ens vam dirigir a l'aula 0 per a acabar l'exposició i la Laia ens va ensenyar uns quants vídeos. Personalment creiem que ens va sortir prou bé i que vam saber explicar amb paraules el que volíem expressar amb el vídeo.

I aquí acaba la nostra estada al Macba, una gran oportunitat que creiem haver aprofitat.

¡Hem acabat el projecte Planeta Bellera 3!

Dia a dia, hem anat pujant el nostre progrés aquí: http://ttakemeaway.blogspot.com.es/

Autoavaluació 한국의 집.

Quan ens van proposar el treball a principi de curs, realment vaig sentir molta iniciativa per a fer-lo i poder-ne obtenir un bon resultat. Al ser un tema que tothom, vulgui o no, hi ha pensat almenys una vegada a la vida, era una cosa que teniem més o menys a mà i les nostres idees van començar a sortir ràpidament.
Des de ben petita m'ha agradat la cultura oriental. Recordo anar a comprar i dir-li a la meva mare, mentrestant senyalava una nena xinesa a una foto, que volia ser com ella. Per tant, tenia molt clar que la meva casa no seria pas a un lloc proper. Sempre m'he interessat per Japó, però últimament Corea m'ha cridat l'atenció per el seu interès en l'educació i la seva música i cultura, sumant les facilitats que dóna per a instal·lar-se al país. Llavors, decididament, vaig situar la meva casa ideal a Corea.
A partir d'aqui, vaig començar a fer una pluja d'idees del que m'agradaria que hi fos a dins i a fora, estèticament i el que volia que la casa transmetés. Vaig començar fent la maqueta, i personalment, el resultat final d'aquesta no em va convèncer molt - però donava a entendre el que jo volia que s'entengués, així que em va ser útil.
A les exposicions, trobo que ho vaig explicar prou bé, tot i que mai pots expressar tot el que portes dins en paraules. Trobo que hauria sigut idoni saber fer servir el 'sketchup' per a poder donar més suport al material exposat.
El resultat final em va agradar molt, ja que realment era una casa on jo em veia vivint, a gust i com jo volia. Trobo que el meu procés de treball ha sigut l'adequat i que ha valgut la pena dedicar-li tot el temps que li he dedicat.

Entrada per la turbinegeneration.

 

Would you remember something you tried so hard to forget? Would you remember the sun after is gone, would you remember the air after you don't need it anymore? 

We usually tend to forget things, even if we don't try to forget them. What did you eat two days ago at 9pm? What clothes did you wear last Monday? Do you realise how reality fades? Or maybe it doesn't even fade. No one told us reality exists.

We're not able to remember the first word we said, the last smile we gave or who was the last person we talked to. But, does that really matter? In fact, it didn't to her.

She remembered what she wanted to remember.

She remembered that house. Though she liked to call it home. How the sun raised through the mountains and made strange shadows with weird shades in its walls, how the children’s laugh echoed through the street when it was time for them to get out of school, how she cooked kimchi and everyone in his neighborhood asked her for more, how she could relax on the white sofa in that oriental-occidental styled house and how much she adored it, how she could spend hours painting in the room upstairs when no one was home, how she… felt alive.

She missed those things. A change in your life, and everything you loved is gone. No more sunrises under the sky of Korea. No more shared smiles with that boy who worked in the piano shop. No more happiness.

But there are still those memories that keep you alive, that make you think everything was worth it and those house will always be in your memory. Because, again, she couldn’t forget it, and she never will.

But, would you?

Would you?

Amb motiu de tenir que reescriure la història de la casa en anglès, i ja que l'anterior no m'acabava de convèncer, he decidit redactar-ne una de nova.

Would you remember something you tried so hard to forget? Would you remember the sun after is gone, would you remember the air after you don't need it anymore? 

We usually tend to forget things, even if we don't try to forget them. What did you eat two days ago at 9pm? What clothes did you wear last Monday? Do you realise how reality fades? Or maybe it doesn't even fade. No one told us reality exists.

We're not able to remember the first word we said, the last smile we gave or who was the last person we talked to. But, does that really matter? In fact, it didn't to her.

She remembered what she wanted to remember.

She remembered that house. Though she liked to call it home. How the sun raised through the mountains and made strange shadows with weird shades in its walls, how the children’s laugh echoed through the street when it was time for them to get out of school, how she cooked kimchi and everyone in his neighborhood asked her for more, how she could relax on the white sofa in that oriental-occidental styled house and how much she adored it, how she could spend hours painting in the room upstairs when no one was home, how she… felt alive.

She missed those things. A change in your life, and everything you loved is gone. No more sunrises under the sky of Korea. No more shared smiles with that boy who worked in the piano shop. No more happiness.

But there are still those memories that keep you alive, that make you think everything was worth it and those house will always be in your memory. Because, again, she couldn’t forget it, and she never will.

But, would you? 

Tacita Dean.

Tacita Dead, a 47 years old visual artist, was born in Canterbury, England. She likes to use different resources to create –drawing, sound, photography- but she’s most known for her work with film.

She studied at the University of Kent – then, she graduated in 1988 at Falouth School of Art. After more studies, she decided to move to London in 1997.

In 2000, Tacita received a chance to go to study to Germany, so she moved to Berlin. Later that year, she was allowed to do an exhibition at the Tate Britain.

She has always been interested in the architecture and the history of Germany, so she always made films taking that as inspiration. She is currently promoting his film ‘Film’ in Tate Modern.