Autoavaluació 한국의 집.

Quan ens van proposar el treball a principi de curs, realment vaig sentir molta iniciativa per a fer-lo i poder-ne obtenir un bon resultat. Al ser un tema que tothom, vulgui o no, hi ha pensat almenys una vegada a la vida, era una cosa que teniem més o menys a mà i les nostres idees van començar a sortir ràpidament.
Des de ben petita m'ha agradat la cultura oriental. Recordo anar a comprar i dir-li a la meva mare, mentrestant senyalava una nena xinesa a una foto, que volia ser com ella. Per tant, tenia molt clar que la meva casa no seria pas a un lloc proper. Sempre m'he interessat per Japó, però últimament Corea m'ha cridat l'atenció per el seu interès en l'educació i la seva música i cultura, sumant les facilitats que dóna per a instal·lar-se al país. Llavors, decididament, vaig situar la meva casa ideal a Corea.
A partir d'aqui, vaig començar a fer una pluja d'idees del que m'agradaria que hi fos a dins i a fora, estèticament i el que volia que la casa transmetés. Vaig començar fent la maqueta, i personalment, el resultat final d'aquesta no em va convèncer molt - però donava a entendre el que jo volia que s'entengués, així que em va ser útil.
A les exposicions, trobo que ho vaig explicar prou bé, tot i que mai pots expressar tot el que portes dins en paraules. Trobo que hauria sigut idoni saber fer servir el 'sketchup' per a poder donar més suport al material exposat.
El resultat final em va agradar molt, ja que realment era una casa on jo em veia vivint, a gust i com jo volia. Trobo que el meu procés de treball ha sigut l'adequat i que ha valgut la pena dedicar-li tot el temps que li he dedicat.

Entrada per la turbinegeneration.

 

Would you remember something you tried so hard to forget? Would you remember the sun after is gone, would you remember the air after you don't need it anymore? 

We usually tend to forget things, even if we don't try to forget them. What did you eat two days ago at 9pm? What clothes did you wear last Monday? Do you realise how reality fades? Or maybe it doesn't even fade. No one told us reality exists.

We're not able to remember the first word we said, the last smile we gave or who was the last person we talked to. But, does that really matter? In fact, it didn't to her.

She remembered what she wanted to remember.

She remembered that house. Though she liked to call it home. How the sun raised through the mountains and made strange shadows with weird shades in its walls, how the children’s laugh echoed through the street when it was time for them to get out of school, how she cooked kimchi and everyone in his neighborhood asked her for more, how she could relax on the white sofa in that oriental-occidental styled house and how much she adored it, how she could spend hours painting in the room upstairs when no one was home, how she… felt alive.

She missed those things. A change in your life, and everything you loved is gone. No more sunrises under the sky of Korea. No more shared smiles with that boy who worked in the piano shop. No more happiness.

But there are still those memories that keep you alive, that make you think everything was worth it and those house will always be in your memory. Because, again, she couldn’t forget it, and she never will.

But, would you?

Would you?

Amb motiu de tenir que reescriure la història de la casa en anglès, i ja que l'anterior no m'acabava de convèncer, he decidit redactar-ne una de nova.

Would you remember something you tried so hard to forget? Would you remember the sun after is gone, would you remember the air after you don't need it anymore? 

We usually tend to forget things, even if we don't try to forget them. What did you eat two days ago at 9pm? What clothes did you wear last Monday? Do you realise how reality fades? Or maybe it doesn't even fade. No one told us reality exists.

We're not able to remember the first word we said, the last smile we gave or who was the last person we talked to. But, does that really matter? In fact, it didn't to her.

She remembered what she wanted to remember.

She remembered that house. Though she liked to call it home. How the sun raised through the mountains and made strange shadows with weird shades in its walls, how the children’s laugh echoed through the street when it was time for them to get out of school, how she cooked kimchi and everyone in his neighborhood asked her for more, how she could relax on the white sofa in that oriental-occidental styled house and how much she adored it, how she could spend hours painting in the room upstairs when no one was home, how she… felt alive.

She missed those things. A change in your life, and everything you loved is gone. No more sunrises under the sky of Korea. No more shared smiles with that boy who worked in the piano shop. No more happiness.

But there are still those memories that keep you alive, that make you think everything was worth it and those house will always be in your memory. Because, again, she couldn’t forget it, and she never will.

But, would you? 

Tacita Dean.

Tacita Dead, a 47 years old visual artist, was born in Canterbury, England. She likes to use different resources to create –drawing, sound, photography- but she’s most known for her work with film.

She studied at the University of Kent – then, she graduated in 1988 at Falouth School of Art. After more studies, she decided to move to London in 1997.

In 2000, Tacita received a chance to go to study to Germany, so she moved to Berlin. Later that year, she was allowed to do an exhibition at the Tate Britain.

She has always been interested in the architecture and the history of Germany, so she always made films taking that as inspiration. She is currently promoting his film ‘Film’ in Tate Modern.

VIDEO ART.

QUÈ ÉS EL VIDEOART? Una definició simplista de videoart faria referència a l'art que utilitza el vídeo com a mitjà d'expressió, però no podem comprendre l'expressió videoart si no la contextualitzem en la història dels mitjans de comunicació. El videoart va sorgir com a proposta d'acció, i reclama de l'espectador una implicació no contemplativa. El videoart va entrar a formar part de la dinàmica de l'art contemporani molt abans que el mercat artístic s'hi fixés. El videoart comença quan sorgeix la televisió; encara que el terme no existís de bon principi, al voltant dels anys seixanta la idea d'un nou mitjà artístic ja s'estava gestant, en especial a través de la ideologia contracultural d'uns corrents artístics que van saber aprofitar el factor mediàtic per arremetre contra les estructures convencionals de l'art i la política. Artistes provinents del cinema experimental, la fotografia, les arts plàstiques, la música o el teatre van aportar al videoart un valor afegit. L'art conceptual i el pop art li van afegir sentit teòric, i, finalment, a la dècada dels vuitanta, el videoart aconsegueix expressar-se amb tota llibertat com a mitjà diferenciat dins el món artístic. L'evolució del videoart ha estat desigual a Europa i als Estats Units a causa de diversos factors. La dependència de factors econòmics i de polítiques culturals fan dels Estats Units el lloc ideal per als artistes europeus, sobretot per als dels països de l'est d'Europa i Espanya. En aquest sentit el videoart s'ha nodrit de l'intercanvi de diferents orígens culturals, tendències i pràctiques artístiques, i ha aportat un sentit positivament plural al context on es desenvolupa i cos teòric a la terminologia. Hi ha diverses definicions i tractaments del videoart segons els punts de vista dels diferents autors, ja que en tractar-se clarament d'un art mediàtic, l'apropament teòric parteix de supòsits no sempre gaire ben delimitats. Ens podem trobar les expressions vídeo independent, videoart, videocreació o tan solsvídeo, depenent del context. Nosaltres hem volgut remetre'ns al genèric videoart, i per fer-ne més fàcil la comprensió aportem una ordenació de les obres que permeti fer-ne paleses les singularitats. VIDEO DANSA Art escènic capdavanter en la recerca de nous llenguatges, la dansa contemporània ha consolidat al llarg del últims 30 anys una estreta i fructífera relació amb la creació audiovisual. Una de les primeres experiències de videodansa apareix als anys 70 als Estats Units fruit de la col·laboració entre dos artistes que són referència en les dues disciplines: Merce Cunningham a la dansa; Nam June Paik al videoart. A partir dels 80 es desenvolupa una intensa activitat a Europa lligada a les noves generacions de coreògrafs, en especial a França i Bèlgica on gaudeixen d'un suport institucional clau per la consolidació de la dansa contemporània. Agrupem entorn al terme Videodansa un amalgama de gèneres, estils i voluntats creatives que tenen en comú la recerca d'un nou espai de representació del cos, de la dansa i de l'art coreogràfic. Entre ells considerem més properes al terme videodansa, les obres que des de l'origen han estat concebudes per la pantalla; on el cos, l'espai, el temps i el moviment s'escriu des de la perspectiva del llenguatge audiovisual. Son coreografies per la càmera, ficcions coreogràfiques, narracions sense paraules que solen ubicar-se fora del espai escènic tradicional. Cal també tenir en compte una altre forma de portar la dansa a la pantalla amb l'adaptació d'espectacles originalment presentats a l'escena re-escrits, filmats i muntats, sovint, per la seva emissió a la televisió. És alhora una manera d'aproximar-se a obres que no vam tenir l'oportunitat de veure i de conèixer l'obra de grans coreògrafs i intèrprets de la dansa contemporània. Tant pel que fa a obres purament audiovisuals que incorporen imatges en tres dimensions, com per a la seva utilització en el territori escènic, els programes digitals de captura de moviment, interfícies i sensors ofereixen avui a la dansa noves oportunitats de recerca. NETART El terme NETART fa referència a les obres d'art creades per a Internet que exploten al màxim l'especificitat del mitjà: el potencial de comunicació i interacció amb l'usuari i la capacitat de crear continguts a partir d'estructures complexes que enllacen imatges, textos i sons. Són treballs que utilitzen de manera simultània el potencial de la Xarxa com a espai d'exposició i com a mitjà de creació. Es caracteritzen per la capacitat de risc i innovació i per l'interès a explorar -i de vegades traspassar- els límits ètics, polítics i tecnològics de la Xarxa.  VIDEO CLIP El videoclip es un vídeo musical (o un curtmetratge amb música), que té com aprimer objectiu la venda d’un disc, d’una cançó interpretada per un grup; en definitiva,la promoció d’un artista.

Vídeo casa.

Diaguilev and our visit to the exposition.

Diaguilev was born in Perm in 1872 and died in Venecia in 1929. He was a famous Russian choreographer and a businessman. He loved all kind of Arts and knew a lot about them, so he organized expositions and concerts until, in 1909, he presented his Russian Ballets in Paris. He got a lot of success there and he reunited most of the best dancers, artists and musics of those times - it was one of the best companies of the ballet's history. 


Our Audiovisuals' teachers told us that we had to go out next day, and we wondered where we were going until they told us what we were going to see - the Russian Ballets of Diaguilev.