Historia de la casa


Un, dos, tres… respira.
A la vida hi ha moltes coses que donem per fet. El menjar. Un somriure. L’aigua. El viure entre quatre parets i tenir una família. L’aire. Una abraçada quan més ho necessites. La veu. La vista. La vida en sí. Vivim sense tenir en compte el que ens fa vius, el que ens dona forces per a no caure i no poder-nos aixecar. Però, què passaria si de sobte comencéssim a apuntar en un paper o mentalment les coses que ens fan tocar de peus a terra? Les coses que volem, tenim, però ni ho sabem? Probablement, la llista seria infinita. Però el fet de pensar en començar-la fa que ens en adonem del que realment volem, i no tenim.

I això és el que va fer l’Eva.

I, després d’escriure per dies i dies, ratllant algunes proposicions innecessàries, va veure que dues coses que volia no hi estaven. Tenir una casa a Corea, i tenir un piano a casa. Des que era ben petita li havia atret el món oriental. Els seus costums, les seves tradicions, l’animació, l’art, la gent... tot i que odiava el menjar, i no es veia amb cor de provar res extravagant – sempre es deia a ella mateixa que volia viure al Japó o a Corea, però que viuria a base d’arròs. Ho trobava divertit, el fet que ho tingués tot tan ben pensat des de tant petita. I que, al mateix temps, no estigués decidida en res.

Però el temps passava, i sense adonar-se’n, amb 26 anys ja tenia la seva casa a Corea i la instal·lació estava quasi completa. Havia decidit anar a viure sola, sense emportar-se cap familiar – anar a l’aventura. Ella mai havia sigut d’aquell tipus de gent, però precisament per això va decidir que cometre errors era millor que mai intentar-ho. I, de moment, tot li sortia bé. La seva casa era d’aire modern, blanca per fora i no gaire alta. Va decidir tenir en compte els dos estils, l’occidental i l’oriental, per a decorar el seu interior. N’estava molt satisfeta del resultat. Aquella casa tenia tot el que li era necessari, i sabia, sense fer-ne llistes, que no li faltava res.

Tret d’aquell piano.

Tenia la imatge retratada al cap com si ja ho hagués vist a algun altre lloc. L’espai del menjador, entre la taula i el televisor, el va deixar buit expressament. De fusta fosca. Amb un acabat senzill, però que destaqués. Que quedés en harmonia amb el color blanc marfil de la paret. Era preciós en la seva ment, però no en els seus ulls. No sabia què fer per començar a crear el seu somni a partir d’un espai en buit a la seva paret – el idioma encara era una mica desconegut per a ella, i la ciutat encara més.

Va decidir recórrer al mètode més senzill – el telèfon. Així, si s’equivocava, almenys no tenia que lidiar amb avergonyir-se directament davant la persona. Va agafar el seu portàtil, i va buscar tallers o botigues de música a prop de la seva residència. La que més s’acostava al que pensava, estava només a un quart d’hora amb cotxe i semblava bastant professional. Va agafar el telèfon i, no sense cautela i vergonya, va marcar el número que indicava la web. L’espera a que algú respongués la trucada se li va fer eterna.

— Hola? Taller de pianos Sarang, digui.

La veu sonava aspre, però a l’Eva li ressonava suau dins l’orella. Era molt masculina i greu, però tot i que semblés que això podria fer-la semblar antipàtica, era just al contrari.

– Uhm, annyeong. Això... sóc nova aquí així que perdoni si no m’entén al cent per cent. M’agradaria, uh... un piano.

L’home a l’altre costat del telèfon va deixar anar una rialla.

– Si, suposo que és el que tothom faria després de trucar a un taller de pianos –l’Eva es va sentir avergonyida–. Te pensat ja on el vol posar i quin tipus de piano vol?

— Eh, si, si... Tinc la imatge una mica feta, però he trucat perquè he pensat que la vista bona d’un professional sempre seria millor —mentrestant parlava, les seves galtes es ruboritzaven per el fet de sentir-se tan avergonyida i ‘tonta’.

– Ha fet bé llavors –el to de l’home havia tornat al seu mode seriós–, si pot dir-me on viu, demà intentaré venir el més aviat possible per a començar a prendre mides i així puc aconsellar-la millor.

L’Eva va assentir suaument, i després d’acomiadar-se del nom, va penjar. Va posar el telèfon a sobre de la taula i es va deixar caure al sofà deixant anar tot l’aire que portava aguantant-se durant la trucada. Mai havia pensat que comunicar-se amb algú en coreà seria tan difícil. Va decidir no pensar-hi més, preparar el sopar i anar-se’n a dormir aviat.


A l’endemà, el sol va trigar una miqueta més a col·lar-se entre les persianes. L’Eva encara era en el llit, enrevessada entre els llençols, quan el timbre va sonar. Va obrir poc a poc els ulls, però al veure la insistència de les trucades, va decidir anar a obrir en pijama i encara mig dormida.

— Digui?

Però es va quedar amb la boca oberta. Davant seu, hi havia un noi amb una gorra i el cabell molt fosc, un mig somriure a la cara i un aspecte molt despert – al contrari de l’Eva. Duia roba de treball y una caixa d’eines, i la mirava esperant la seva invitació.

– Hola, sóc en Minho. Em va trucar ahir per a que vingués a prendre mides, vaig suposar que ja estaria desperta –va dir mentrestant li feia una ullada de dalt a baix—, però veig que he arribat una mica aviat.

— Uhm, eh, no.. No! No, no —es va afanyar a dir, apartant-se de la porta per a que hi pogués passar—. Passi, endavant. El meu nom es Eva, pots parlar-me informalment, sisplau.

En Minho la va somriure i va passar dins la casa, fent-hi una ullada general i comentant com de maca n’era. L’Eva li va somriure i va tancar, poc a poc, la porta. I, per sort, no en seria l’última vegada.